Maragall

Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva "teoria de la paraula viva", que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.

Va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis i introduí així a Catalunya una bona part de la poesia alemanya.

En la vessant personal, Joan Maragall va ser un home d'arrels religioses i una forta implicació política. Entre l'"Adéu España" i liberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible.Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d'un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.

Un dels seus néts és Pasqual Maragall i Mira president de la generalitat(2003-2006).

Poemes:

                                          
                     EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants  aixequem una Senyera  que els farà més triomfants. Au, companys, enarborem-la  en senyal de germandat!  Au, germans, al vent desfem-la  en senyal de llibertat.  Que volei! Contemplem-la  en sa dolça majestat! Oh bandera catalana!,  nostre cor t'és ben fidel:  volaràs com au galana  pel damunt del nostre anhel:  per mirar-te sobirana  alçarem els ulls al cel. I et durem arreu enlaire,  et durem, i tu ens duràs:  voleiant al grat de l'aire,  el camí assanyalaràs.  Dóna veu al teu cantaire,  llum als ulls i força al braç.